El control de la informació política a debat.

Ens fa falta un canvi de software, un reset total de l’ordinador dit Democràcia, una actualització completa del programa que depure el disc dur i que escombre la partitocràcia i el bipartidisme que ofega el nostre sistema pseudodemocràtic de representació variable i capriciosa on el vot d’una persona, pel fet de ser d’on és, és menysvalorat fins la quarta part que el d’un altra, quan no és directament anul•lat per tal de no deixar ni les engrunes del pastís -hemicicle, en diuen- pres com a propietat exclusiva dels que s’assenten a les cadiretes de manar més altes i grosses, no siga que algú perda la seua per no estar atent, com al ben conegut joc infantil. I això, sense parlar del costat fosc de la força, tot l’enteranyinat de poders soterranis que controlen governs i estats, economies i vides, que tiben o amollen els fils de les seues titelles a conveniència i que aquell personatge anomenat Assange, d’intel•ligència extraordinària, heroi per a uns i dimoni per a altres, amb la seua WikiLeaks va denunciar i evidenciar. I això és una cosa que sabem que el costarà car, perquè ha de ser l’exemple expiatori per a qualsevol altra persona que siga temptat de seguir les seues passes.

I mentres l’australià ho passa ben magre -i no és res per al que li espera- i a Islàndia sorgia una menuda revolució en la que ciutadans farts i indignats plantaven cara als grans financers -ara ben amagada i coberta, no siga el cas que l’exemple es puga estendre- el 15M i les acampades a les places tornaven a fer brollar l’activisme social i polític de la gent, especialment dels més joves, molts dels quals fins ara havien romàs en un somni de llorers i cotons, girats d’esquenes al mecanismes del poder i pagant les seues penyores sense adonar-se’n. No a la guerra, el 0,7, el 13M d’abans, els Salvem i tantes més: les mobilitzacions sempre han estat ahí, més o menys reeixides, però ara ens cal somriure, perquè cada volta són més grans, anem sumant i això és molt bo.

De tot açò, i molt més, ens va parlar Víctor Sampedro, catedràtic d’Opinió Pública i Comunicació Política de la Universidad Rey Juan Carlos I de Madrid, presentat i escortat pel professor de Sociologia de casa nostra, Rafael Xambó, dilluns 14 de novembre, a la xerrada titulada: Hackear el periodismo, la política y la democracia: o de como Assange quería establecerse en Islandia y acampó en Sol, títol que no deixa cap dubte de les relacions i interconnexions de tot plegat i que lliga amb el que varem tractar a la xerrada precedent. Aprofitem-nos, doncs, ara que encara podem, perquè la llibertat i l’escassa tutela que hem tingut fins ara a les xarxes socials ja ha fet botar les alarmes i els mecanismes per al seu control ja estan engegats i fent camí per tornar les aigües a les seues mares, no les espontànies i naturals, sinó les dels transvasaments, de traçat ben dissenyat i dirigit i amb canonades tancades de diàmetres ben establerts per a que res de informació no convenient es filtre.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: