Les falles, protagonistes de la segona xerrada oberta de la Universitat Lliure de Benimaclet.



Passat divendres, 25 de febrer, el Centre Social Terra va acollir la segona sessió del cicle de tertúlies-debat “Comprendre València – Transformar realitats” de la UNIVERSITAT LLIURE DE BENIMACLET amb la xerrada Les falles: espill grotesc de València. Una història de coentor, manipulació i resistència. Gil-Manuel Hernández, professor del Departament de Sociologia i Antropologia Social de la Universitat de València, va ser, aquesta volta, l’encarregat de guiar-nos a través de més d’un segle de falles, per fer-nos entendre el procés de domesticació que ha patit aquesta festa, des del seu origen popular, satíric i crític fins al model monolític, banal i buit de l’actualitat. En aquest llarg camí, el tarannà obert, satíric i creatiu inicial, resultat de l’espontaneïtat, la immediatesa i el caràcter participatiu de les comissions què donava com a fruit falles d’estructura, temàtica i factura molt diversa, va quedar bandejat quan les falles van ser controlades per les capes socials benestants i encaixades en un model d’ostentació, folrat de coentor, que va anar capgirant la festa per ficar-la al servei dels poder fàctics: alta burgesia, empresaris, eclesiàstics i polítics servils.

Aquest procés de domesticació ha cristal·litzat en la festa actual, on el model imperant és el monument faller piramidal, d’observació circular i d’estètica barroca, semblant a les conegudes figuretes de porcellana valencianes. Ara, la festa gira al voltant de l’exaltació del personatge de la “fallera major”, la gran “ofrena de flors a la Mare de Déu” i l’omnipresència dels mandataris polítics a balcons i cadafals; la sàtira figurativa i la crítica social no van més enllà de l’efecte d’un innocent i simpàtic acudit. Tot això es pot resumir en una frase dita pel professor Gil-Manuel Hernández: “Abans, el pitjor era que et tragueren en una falla; ara, el pitjor és que no ho facen”. Aquest procés d’usurpació fallera a les grans comissions, i de substitució per imitació a les més modestes, ha estat afavorit per pressupostos, premis i subvencions que han anat bandejant i excloent qualssevol intent de trencament o dissonància respecte al model imposat. Tot i així, encara tenim notables exemples de resistència, tant a les falles alternatives com a diverses comissions que mantenen el caliu popular i transgressor original i que ens fan pensar que encara ens queda un alè d’esperança per reconduir la festa cap al seu origen, d’aprofitar tot, o al menys part, de l’enorme potencial organitzatiu i mobilitzador de les falles per transformar la nostra realitat.

Ernest Estornell

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: