El control de la informació política a debat.

Ens fa falta un canvi de software, un reset total de l’ordinador dit Democràcia, una actualització completa del programa que depure el disc dur i que escombre la partitocràcia i el bipartidisme que ofega el nostre sistema pseudodemocràtic de representació variable i capriciosa on el vot d’una persona, pel fet de ser d’on és, és menysvalorat fins la quarta part que el d’un altra, quan no és directament anul•lat per tal de no deixar ni les engrunes del pastís -hemicicle, en diuen- pres com a propietat exclusiva dels que s’assenten a les cadiretes de manar més altes i grosses, no siga que algú perda la seua per no estar atent, com al ben conegut joc infantil. I això, sense parlar del costat fosc de la força, tot l’enteranyinat de poders soterranis que controlen governs i estats, economies i vides, que tiben o amollen els fils de les seues titelles a conveniència i que aquell personatge anomenat Assange, d’intel•ligència extraordinària, heroi per a uns i dimoni per a altres, amb la seua WikiLeaks va denunciar i evidenciar. I això és una cosa que sabem que el costarà car, perquè ha de ser l’exemple expiatori per a qualsevol altra persona que siga temptat de seguir les seues passes.

I mentres l’australià ho passa ben magre -i no és res per al que li espera- i a Islàndia sorgia una menuda revolució en la que ciutadans farts i indignats plantaven cara als grans financers -ara ben amagada i coberta, no siga el cas que l’exemple es puga estendre- el 15M i les acampades a les places tornaven a fer brollar l’activisme social i polític de la gent, especialment dels més joves, molts dels quals fins ara havien romàs en un somni de llorers i cotons, girats d’esquenes al mecanismes del poder i pagant les seues penyores sense adonar-se’n. No a la guerra, el 0,7, el 13M d’abans, els Salvem i tantes més: les mobilitzacions sempre han estat ahí, més o menys reeixides, però ara ens cal somriure, perquè cada volta són més grans, anem sumant i això és molt bo.

De tot açò, i molt més, ens va parlar Víctor Sampedro, catedràtic d’Opinió Pública i Comunicació Política de la Universidad Rey Juan Carlos I de Madrid, presentat i escortat pel professor de Sociologia de casa nostra, Rafael Xambó, dilluns 14 de novembre, a la xerrada titulada: Hackear el periodismo, la política y la democracia: o de como Assange quería establecerse en Islandia y acampó en Sol, títol que no deixa cap dubte de les relacions i interconnexions de tot plegat i que lliga amb el que varem tractar a la xerrada precedent. Aprofitem-nos, doncs, ara que encara podem, perquè la llibertat i l’escassa tutela que hem tingut fins ara a les xarxes socials ja ha fet botar les alarmes i els mecanismes per al seu control ja estan engegats i fent camí per tornar les aigües a les seues mares, no les espontànies i naturals, sinó les dels transvasaments, de traçat ben dissenyat i dirigit i amb canonades tancades de diàmetres ben establerts per a que res de informació no convenient es filtre.

Xerrada dilluns 14 de novembre

 

Al principi, els de roig pensaven que allò faria nosa als de blau, i els de blau creien que faria forat als de roig, així que tant uns com els altres varen intentar apuntar-se els tants, fins que es van adonar que aquella gent no volia jugar la seua vella i gastada partida, sinó fer-ho d’altra manera, bandejant les regles tàcites i consentides entre rojos i blaus i exigint un joc net i autènticament democràtic. Una volta resolt el contenciós electoral, com estava previst, van intentar soterrar el que ells mateixa havien fet tan visible per intentar traure-li el suc, però, com caixa de Pandora, una volta oberta va ser difícil de tornar a tancar i això va fer que sorgiren a primera línea mediàtica persones que, sempre en brega i contracorrent, havien romàs relegades als circuits crítics alternatius. Un d’ells va ser Víctor Sampedro i proper dilluns, 14 de novembre, el tindrem a la Universitat Lliure de Benimaclet per parlar-nos-en d’un assumpte ben gros i de títol ben llarg i dens que de segur us colpirà directament el fetge -i de pas la melsa- com tot allò del que sovint parlem a la ULL-Benimaclet, i perquè si esteu llegint atentament açò és que sou bones persones, honestes, solidàries i sensibles. No deixeu de venir.

Ah! Podeu fer un tast en vídeo, en ràdio o per escrit.

Comença el Taller de Teatre

El Taller de Teatre que començà ahir dijous dia 27 al C. P. Pare Català, va ser un èxit. De moment n´hi ha deu persones, vuit dones i dos homes, que ho durant un hora i mitja van fruïr de la classe. Continuarem informant….

El seminari de Política Cultural es posa en marxa

El proper dimecres dia 26 a les 18,45 posarem en marxa el Seminari de Política Cultural al Centre Social Terra. Les persones interessades encara podeu inscriure-vos enviant un e-mail a ullbenimaclet@gmail.com posant a l’assumpte Política cultural.

Multitudinària presentació del “Traficantes de información” de Pascual Serrano.

Als mitjans de comunicació dels Estats Units de l’Amèrica del Nord (USA) es pot criticar al president republicà, es pot criticar al president demòcrata, però mai es podrà dir que s’ha trobat una mosca a un pot de Coca-Cola. Amb aquest exemple tan planer, però contundent, Pascual Serrano deixava ben clar el que sabem des de sempre: qui paga, mana. Però clar, si ja ho sabíem, per a què feia falta que algú ens ho tornara a dir? Doncs perquè aquesta dita popular ha arribat també als gran mitjans de comunicació, precisament a qui té la funció d’informar-nos del que passa i d’explicar-nos perquè passa. És ben curiós que els encarregats de transmetre la informació i de generar opinions conten tan poc sobre ells i que en furgar un poc es tope amb una espècie de mur impenetrable format per professionals de cert prestigi al món periodístic que donen la cara pública, professional i fins i tot amable, però que, al remat, no són més que empleats, persones contractades que d’un dia a l’altre poden ser fets fóra i el seu lloc ocupat per un altre rutilant fitxatge. Però si aquestes cares ben conegudes són treballadors a sou, qui és qui els contracta? Qui és l’amo que paga?

Doncs bé, Serrano ha foradat el mur i ha trobat que darrere de la façana dels professionals es troba tota una densa xarxa de grups financers, empresarials i comercials que connecta tots els grans mitjans de comunicació: les potents i influents cadenes televisives i la premsa escrita de major difusió, tot un enteranyinat econòmic on es barregen bancs, grans empreses energètiques i cadenes de distribució comercial. Fins i tot, mitjans de comunicació que aparentment semblen rivals pertanyen als mateixos amos que ja s’hi acosten, molt perillosament, al control absolut de tota la informació que circula al nostre espai comunicatiu. A més a més, cal afegir el control de la publicitat, principal i imprescindible font d’ingressos de molts mitjans: també decideixen qui s’anuncia i a on, el que encara reforça més el seu control econòmic sota la pressió de que si es diu o escriu alguna cosa que no agrade al principal anunciant, retirarà la publicitat i el mitja s’ho veurà ben agre per a subsistir. És la mosca del pot: els temes intocables, les persones innombrables, les empreses impenetrables, cosa que els apropa molt als mètodes mafiosos, però sota l’amenaça no de les bales, sinó dels diners.

Per tot açò i molt més, el llibre que ens presentava Pascual Serrano a la Universitat Lliure de Benimaclet ha rebut el títol de Traficantes de información: La historia oculta de los grupos de comunicación españoles. Perquè d’això es tracta: un tràfic d’informació entre complexes xarxes empresarials perfectament controlat per a generar determinades opinions i sempre al servei dels interessos econòmics i de les expectatives de negoci d’unes poques, però grans, empreses. Aquest llibre continua la línea crítica dels precedents Desinformación: Cómo los medios ocultan el mundo i El periodismo es notici: Tendencias sobre comunicación en el siglo XXI, i ens aboca al més immediat, ¿El mejor de los mundos? Un paseo crítico por lo que llaman ‘democracia’, acabat de publicar. La nombrosa audiència que va omplir de gom a gom el Centre Social Terra no va quedar gens decebuda, ni per el que va contar Serrano sobre el llibre, ni per la presentació i moderació que aquesta volta va conduir Xavi Sarrià, ni per l’intens debat que es va generar a continuació sobre diferents matisos dels temes tractats. Si no poguéreu venir, no dubteu a buscar els textos de Serrano i sobre tot a plantejar-vos, quan llegiu o escolteu una notícia, qui us la conta, cóm, per què i què és el que no està contant.

ECONOMIA CRÍTICA

Ens posem de nou en marxa
Aquest curs intentarem continuar amb el taller d’economia critica amb dues propostes de treball:
1- El curs bàsic d’economia que varem fer el curs past, amb algunes modificacions, per aquelles persones que vulguen introduir-se en els temes d’economia ( vos podeu incorporar les que el curs passat estàveu interessades però per alguna raó no poguéreu acudir)
Més informació a
http://ullbenimaclet.wordpress.com/economia-critica/.

Per començar esperarem a veure les persones que estan interessades.

2- Les persones que varem estar al curs bàsic,  hem pensat de continuar aprofundint en alguns temes dels que vam parlant, o d’altres ( ho parlaríem a la primera reunió que tinguérem després de deixar un parell de setmanes per si alguna més estiguera interessada.  A l’enllaç anterior podeu veure quins és el plantejament, encara que amb els continguts que acordem  entre totes

La dinàmica és fer de tant en tant una reunió i intentar fer part del treball /reflexió/ debat, …. per internet.  Faríem un primera reunió per acordar aquestes qüestions

Si esteu interessats /interessades envieu un correu a ullbenimaclet@gmail.com escrivint a Assumpte:  economia-1, o economia-2

Delicte, o llibertat d’expressió? Qüestió oberta.

Por Dios, por la patria y el Rey, lucharon nuestros padres. Por Dios, por la patria y el Rey, lucharemos nosotros también. Lucharemos todos juntos, todos juntos en unión, defendiendo la bandera de la Santa Tradición. Així comença la versió de l’himne carlista -conegut també com a marxa d’Oriamendi pel turonet d’Oria, a Donostia, on va tenir lloc una important batalla al 1837- un himne de combat oficialitzat com a canto nacional sota la dictadura del general Franco. Els que llegireu aquestes paraules segurament sereu del reduït grup de persones que són conscients, al menys en cert grau, dels greus dèficits democràtics que arrossega l’organització de l’estat al qual pertanyem, una coberta de semblant amable, tolerant i representatiu però que amaga, unes voltes subtilment i altres sense cap vergonya, tota una sòlida bastida de mecanismes de control que des de les més altes institucions de l’estat arriba fins als més insignificant dels raconets des d’on es pot exercir el poder i que clarament converteixen l’aparell de l’estat en una pseudodemocràcia allunyada dels principis que, suposadament, varen inspirar la Carta Magna, la Constitución Española de 1978.

I en gratar-ne un poc aquest vestit de lluentons festius hi veiem els descosits, i a través d’ells la bastida, suportada, encara ara mateix, al primer any de la segona dècada del segle vint-i-u, per les tres gruixudes columnes de l’himne abans esmentat. Borbons, banderes i Església va ser el subtítol de la xerrada de la Universitat Lliure de Benimaclet del passat 14 d’octubre, una data que, sense haver-la buscant expressament, va ser precedida de la beneïda Fiesta de la Hispanidad, ben farcida d’exaltacions a las Fuerzas Armadas, la Guardia Civil i al Rey de Espanya. Aquesta volta, l’anàlisi va venir des del punt de vista legislatiu i amb l’atenta mirada escrutadora de Javier Mira i Antoni Llibrés, professors de la Facultat de Dret de la Universitat de València, els quals, amb bisturís més esmolats que el del famós gurú-cirurgià empeltador, varen disseccionar la Constitució Espanyola i el Codi Penal per fer-nos veure, ben clarament, el que hi ha sota aquesta coberta pseudodemocràtica i, en particular, l’especial protecció que les lleis espanyoles atorguen a la família reial en el sentit més extens, a les banderes usades com a símbols i a l’Església catòlica.

Aquests aspectes, en molts casos, ens allunyen del nostre entorn europeu, tan civilitzat i correcte, i ens acosten molt més a les lleis d’estats africans i asiàtics que difícilment qualificaríem de democràtics. Així, ens varen evidenciar tot un seguit d’articles legislatius i punitius que atenten clarament contra els principis de llibertat i d’igualtat que varen inspirar les democràcies occidentals, contra la sobirania del poble del qual emanen els poder estatals, base de la nostra Constitució, i sobre tot, contra l’exercici de la llibertat d’expressió, gran conquesta democràtica que cada volta es troba més restringit i devaluat. És evident que a l’Estat Espanyol li cal una bona dosi d’higiene democràtica.

Xerrada dimecres 19 d’octubre: “Traficantes de información”

“Traficantes de Información”. Xerrada sobre la història oculta dels grups de comunicació de l’Estat espanyol a càrrec de PASCUAL SERRANO.

Vicent Moreno, president d’Escola Valenciana, ha obert el curs de la ULL.

Ja som a un nou curs. L’estiu ha deixat pas a una tardor que, malgrat voler fer‐se de notar amb llamps, trons i ruixats esporàdics i dispersos, no acaba d’arredonir-se i d’espantar la xafogor. L’incommensurable poeta de Burjassot, Vicent Andrés Estellés, ha estat recitat, cantat, lloat i homenatjat des dels carrers del nostre humil i antic poble. Al llenç d’horta, antiga i vital, minvada i amenaçada, que encara ens sobreviu, farem ressonar veus ancestrals entre sèquies i cavallons, tot fent tremolar fins el moll de l’os a qui pare ben l’orella i reclamaren el dret a recuperar-ne un bocí espoliat per financers especuladors. I en aquest canvi estacional que ens trau de l’ensopiment estival, la UNIVERSITAT LLIURE DE BENIMACLET ha engegat el nou curs amb una qüestió que ens va fer bullir la sang a les acaballes del curs passat i eixir massivament al carrer per respondre a les malaltisses obsessions, d’inspiració gallega, d’un conseller d’un govern ja exhaurit, però que no ha deixat de cobrar un bou sou de l’erari públic.

Mireu, el nostre país és anormal, però hi som tan avesats a aquesta anormalitat que, facen el que facen, per ben gros que siga, ací no passa mai res. A altres indrets de ben propers, els suposats drets lingüístics d’un parell i escaig de famílies fan trontollar el sistema educatiu per assetjament judicial. Al nostre malaurat país, els drets de milers de persones, drets naturals, genuïns i propis, són trepitjats i espoliats sense cap mirament ni vergonya, perquè ningú paga penyora. I aquesta anormalitat tan normal genera heroïcitats com la de la Federació Escola Valenciana, l’entitat que, sense subvencions governamentals significatives, ans al contrari, amb tot tipus d’entrebancs, ha propulsat la implantació i el creixement progressiu de l’escola en valencià possibilitant que tota una generació de valencians que ara volta la trentena, els que venen darrere i fins i tot els que anaven davant, hagen recuperat la nostra llengua com a vehicle d’expressió quotidiana. Cada volta som més i, si aconseguim establir un model únic d’ensenyament plurilingüe i multicultural valencià, el tomb històric que va començar en aquella nefasta batalla del 1707, podrà a la fi capgirar-se.

Tot açò, i molt més, ens va contar Vicent Moreno, president de la Federació Escola Valenciana, mestre d’ensenyament infantil i director del CEIP Jaume I de Catarroja, ben introduït i glossat pel professor de Sociologia, Rafael Xambó, dimecres 28 de setembre, a la xerrada titulada Valencià: de l’escola al carrer. Una llengua que camina i, com ja hem esmentat, primera d’aquest nou curs a la ULL-BENIMACLET. Malgrat tot, contra marejols i vents contraris, amb minsos recursos però molta il·lusió, l’escola avança. Ara, el gran repte és guanyar el carrer, recuperar l’espai que una volta ens furtaren: digueu simplement bon dia, si cal, a ritme de jota!

Dimecres, 28 de setembre. Xerrada “Valencià: de l’escola al carrer. Una llengua que camina”