2 desembre 2012
per ullbenimacletadmin
A l’Estat Espanyol parlar de democràcia és poc menys que una fantasia, una il·lusió utòpica cada volta més allunyada de la realitat. En altres ocasions ja hem comentat els enormes greuges comparatius que es deriven del nostre estratègic i beneit sistema electoral, tant a l’establiment de circumscripcions, com a l’aplicació de la llei de Hondt, els repartiments territorials, les barreres electorals, les obsoletes cambres de control… A ell cal afegir el sistema de distribució econòmic i financer què inclou aspectes com la balança fiscal, les sobretasses, la ubicació territorial de les seus socials empresarials i dels centres de decisió, la reducció dels drets socials… Sumem, a més a més, l’àmbit cultural, amb aspectes tan sagnants com la discriminació lingüística, la priorització aliena, el menysteniment dels trets propis i característics, l’anihilació jacobina planificada… I tot això -ja sé que he fet molt curt, però només tractava de deixar caure quatre exemples- a l’empara de la Santa Mare Immaculada Constitució del 78, omnipresent i immutable quan convé i fugissera i fàcilment mudable quan a la partitocràcia estatal li interessa reforçar, encara més, el seu poder absolut.
Aquest règim pesudodemocràtic, com no podia ser d’altra manera, veu reflectida la seua cara més agra en el Codi Penal, la llei que estableix els delictes i les penes. Javier Mira i Antoni Llabrés, professors de Dret Penal de la Universitat de València, presentats per Carles Monclús, ens van orejar no només la situació actual a l’Estat Espanyol, sinó també el paquet de reformes que el govern pretén introduir-ne, al llarg de la xerrada oberta del cicle Comprende el món, transformar la realitat de la Universitat Lliure de Benimaclet que va tenir lloc el passat divendres, 23 de novembre, i que van presentar sota l’explícit títol Todos a la cárcel, que la calle es mia: Reformes penals i estratègies repressives, barreja entre el satíric títol cinematogràfic de Berlanga i el lema del període predemocràtic encunyat pel ministre Fraga com a testimoni de la forta repressió que va desencadenar durant 1976, frases que semblen adquirir, ara mateix, després de més de 30 anys, un nou vigor. De fet, la comparació constant amb el Codi Penal aplicat sota la dictadura del general Franco a mitjans segle XX no va deixar cap dubte: l’hem superat amb escreix i continuarem, a la llum de les noves propostes, engreixant-lo fins a punts insospitats. I això ha fet que l’Estat Espanyol assolisca posicions capdavanteres a Europa, com tant els agrada presumir als nostres governants blaus i rojos, rojos i blaus. En efecte, som capdavanters en la perllongació de les penes carceràries (amb cadena perpetua de facto, no reconeguda com a tal a la llei), en el nombre de presos (tant total com relatiu, quan la taxa de delinqüència és inferior a la d’altres països), en la negació de rehabilitació i reintegració social, en la desestimació de revisions de condemnes, el que ens fa pertànyer a un dels estats del nostre entorn amb la legislació penal més dura i retrògrada. Per acabar-ho d’adobar, la reforma prevista, pactada i acordada pels, així dits, partits majoritaris (dels quals governa qui va obtenir tan ampla majoria com el 30,4 % dels vots dels electors, o 23,1 % respecte al total de la població), agreujarà una sèrie de delictes, molts d’ells, vistos els esdeveniments populars succeïts des de fa any i mig, al voltant de l’exercici de la llibertat d’expressió i dels drets a manifestació i a vaga. Realment fa por el que el nou projecte de reforma del Codi Penal considerarà què és resistència a l’autoritat, coacció per fer vaga, injúries a les institucions o enaltiment del terrorisme i de la violència.
Tal com va la cosa, és molt probable que d’ací no res siga delicte evacuar la bufeta sense permís exprés i segellat de l’encarregat de l’empresa (blau o roig, segons com haja anat el sòlit repartiment de cadiretes de manar) o llegir blocs com aquest, que tot arribarà, així que feu-lo amb precaució, sense testimonis, a ser possible en la més estricta intimitat i, si heu de contar-li-ho a algú, aneu ben espai i feu-lo només al vostre entorn de més confiança i amb veu baixa. Açò no és res per al que vindrà, perquè el remei és obrir els ulls, parar bé les orelles i cridar ben fort, i això, lamentablement, només ho fem quatre gats descreguts i desvergonyits.
Ernest Estornell
